Com a bon client del seu banc, l’Aziendo va ser oportunament convidat al fòrum Preparándonos para los SuperHumanos. Només sortir em va trucar: “Eskolta, tia, estic desidit a transformar-me en un superhumà. Com puc augmentar la meva intel·ligència?“. No hi va haver manera de convèncer-lo que la cosa no era tan fàcil. “Ja t’has llegit aquest article del guardian?”
A l’endemà, em va tornar a trucar: “Tot aisò és per liar-nos, per reservar-se la super-intel·ligència per a ells. Au, va, que ting ke fer?“. “Home, mira, hi ha gent que pensa que la solució a pensar malament consisteix a pensar més.” “Altres, que la qüestió és pensar millor.” “Però, entre nosaltres, la solució no és respondre a les preguntes de ‘què’ o ‘com’ pensar, sinó a la pregunta ‘per a qui’. Dit d’altra manera: la qüestió és si tens o no el pensament llogat.”
No té res d’extraordinari que, al final, ambdues dames es convencessin d’allò que abans havien presentat com una suposició. La nostra gent, el poble intel·ligent, nom que ens donem a nosaltres mateixos, actua quasi de la mateixa manera; com a prova tenim els nostres raonaments científics. De primer, el científic s’apropa a l’afer amb molta murrieria, comença tímidament, mesuradament, comença amb la demanda més humil: No vindrà això d’allí? No serà que el nom de tal país ve d’aquest racó? O bé: No pertany aquest document a una altra època molt posterior? O encara: No haurem d’entendre sota el nom d’aquest poble aquell altre poble? Esmenta immediatament alguns escriptors antics i tot just veu en ells alguna al·lusió, o senzillament quelcom que li sembla una al·lusió,i ja passa al trot i s’anima, parla de tu a tu amb els escriptors antics, els formula preguntes que respon ell mateix oblidant que ha començat amb una tímida suposició; ara ja li sembla que ho està veient, que és una cosa clara, i el raonament es tanca amb les paraules: va ser així, ja veieu a quin poble ens referim, ja veieu des de quin punt de vista cal contemplar el tema! Després tot va públicament, ex cathedra, i la veritat acabada de descobrir se’n va a passejar pel món conquerint seguidors i partidaris.
Nikolai V. Gógol, Les ànimes mortes. Traducció de Josep M. Güell
Ara que ja sabem decidir, potser que aprenguem a pensar. Però… ¿és possible tal cosa? Vull dir, ¿és realment possible que a l’escola ens ensenyin a pensar, com ens ensenyen a resoldre equacions o l’anàlisi sintàctica? (Als optimistes els diré que, malauradament, les dues coses no són el mateix). Ensenyar a pensar sembla, d’entrada, una bona idea, no? De manera que, ens podem preguntar ¿perquè no es fa més a l’escola? Després de tot , mai n’hi ha prou de bon pensament, i tots patim les conseqüències d’això cada dia. Una resposta a aquest puzle podria ser que no sabem ben bé què és el bon pensament i d’on ve, cosa que fa que ens sigui difícil dissenyar una forma d’ensenyar-lo. De fet, algunes persones han argumentat que no és possible ensenyar a pensar en absolut.
Pensar no és un conjunt ordenat de procediments que puguin ser ensenyats i apresos fàcilment; és molt més com una forma de relacionar-se amb els altres i amb el món. El nen que és alhora obert i inquisitiu quan se li presenta una persona és probable que també ho sigui quan se li presenta una idea. Això vol dir que certament és possible ensenyar a pensar, però només mitjançant el modelatge d’una manera reflexiva de ser en el món: escoltar els nens, per exemple, preguntar-los i reflexionar sobre i, fins i tot, aprendre del que diuen. Dissortadament, ensenyar a pensar resulta ser no gens fàcil ja que, per fer-ho, primer hem de ser pensadors.
Els físics s’entesten a demostrar que les coses que no poden ser, són. El darrer exemple ens el dóna Lev Vaidman, de la universitat de Tel Aviv, que presenta proves experimentals d’una nova paradoxa quàntica: que un fotó és capaç d’atravesar un interferòmetre sense entrar ni sortir d’ell. Segons Vaidman, aquests resultats tenen una explicació senzilla en el marc del TSVF (two-state vector formalism) segons el qual, recordem, l’estat present d’una partícula és una combinació del seu passat i el seu futur.
Un altre exemple de la tossuderia dels físics en portar la contraria a allò que tots sabem: l’univers que coneixem podria no ser real, sinó una gran projecció hologràfica d’un cosmos més simple i més pla, on no existeix la gravetat. Aquesta teoria de Juan Maldacena, de Princeton, rep suport gràcies a una sèrie de simulacions realitzades per Yoshifumi Hyakutake i col·legues.
De manera que traieu-vos-ho del cap: aquesta lluna que gira al voltant de la terra no és un espectacle “sublim”; és més aviat una il·lusió. Com il·lusió és el que ens transmet José James, la nova estrella de la galàxia Jazz Vocal (variant novaiorquesa).
Una formiga o una abella per si soles no són intel·ligents, però les seves colònies sí que ho són. De fet, els homes ens hem adonat que l’estudi de la intel·ligència dels eixams ens pot donar pistes per gestionar millor els sistemes complexos, des de la planificació de rutes del transport fins als robots o els drones, passant pel trànsit aeri.
El trànsit aeri està molt regulat pel sistema top-down dels controladors aeris. Però els investigadors estan realitzant proves de sistemes basats en agents per veure si els avions podrien auto-organitzar-se de manera segura i eficient. Amb la proliferació actual de vols, especialment en els aeroports hub més atrafegats on els avions s’enlairen o aterren amb pocs minuts de diferència, tal vegada seria més segur si -en lloc de cada avió estigués supervisant de manera individual a partir d’un punt de control centralitzat- els avions poguessin reunir-se i coordinar-se com els ocells (tot i amb més distància entre ells). Ells mateixos ajustarien seus propis moviments per romandre en la proximitat d’altres avions, el que permetria aterratges i enlairaments més ràpids. Al mateix temps, algoritmes d’elecció de rutes prenent com a model a com ho fan les formigues podrien permetre als avions de trobar vies ràpides i segures en aeroports atestats o per evitar el mal temps.
En el nom del Pare, del Fill i de l’esperit sant, els éssers humans preguem pels nostres morts. L’aflicció ens amara davant els familiars o éssers propers difunts. Un sentiment tan genuí ha de tenir, sens dubte, un origen filogenètic antic. ¿Per què pensem, doncs, que la pena és un tret que ens distingeix com a humans? Serà perquè, a la vista de les conductes intel·ligents d’alguns animals, ja no podem dir que som els únics “animals racionals”?
Les proves sobre conductes de dol s’acumulen: als elefants els atreuen més els cranis i l’ivori d’espècimens de la seva espècie que altres objectes, els micos tenen nivells elevats de hormones de l’estrès després d’una mort, els simis no es desprenen dels cadàvers de familiars morts. Potser l’acumulació d’històries no convencerà a tothom, però, al final, les anècdotes acabaran transformant-se en dades. Un àmbit més on les diferències entre homes i animals es difumina.
Hi ha l’estès eslògan que serem tots més rics en el Nou Món. Donem-ho per bo. Però, ¿seguiran uns essent més rics que els altres? És clar. ¿Com més de rics? ¿Més o menys? ¿Es reduiran les diferències? Dit d’una altra manera ¿qui prosperarà en el Nou Món?
Així doncs, ¿qui prosperarà i qui no? Vegem el panorama: comunicació cervell-a-cervell amb els nostres gossos (per tant, sense necessitat de lligar-los amb llonganisses); cotxes auto-dirigits que amenacen d’enviar els conductors de camions a l’atur; programes d’ordinador que poden escriure relats periodístics dels esdeveniments esportius i de les cotitzacions d’accions. Fins i tot, ordinadors que poden puntuar exàmens de preguntes obertes amb una precisió raonable, cosa que podria revolucionar l’ensenyament. Cada vegada més, les màquines estan proporcionant no només força física, sinó també cervell.
En aquestes circumstàncies, està clar que els primers que triomfarem serem els espavilats: els que estiguem endollats a les noves tecnologies. Però no em refereixo a estar tot el dia amb l’iPhone, no. Vull dir, literalment aquells que connectem el nostre cos amb tots aquells additaments tecnològics que ens donin “super-poders”: aquells que esdevinguem “homes biònics“. De moment, podem començar per cobrir-nos amb pell biònica (que no suï, això sí).
A la vista de la meva incapacitat per, enfrontat amb el Watson, deixar en bon loc la intel·ligència humana, he decidit aprofitar l’estiu per aprendre altres habilitats, que em permetin sobresortir en les festes majors mentre IBM no inventi un robot ballador.
Hi ha la possibilitat, tanmateix, que no hi sigui a temps. No a causa d’IBM, que sembla interessada en negocis més profitosos, sinó pels avenços que està fent iCub, que apren molt més ràpid que jo…
“El meu propòsit al redactar aquestes notes sobre Gógol haurà quedat, espero, totalment clar. Dit en termes barroers, equival al següent: qui esperi descobrir alguna cosa sobre Rússia, qui desitgi saber perquè als fastiguejats alemanys els hi va sortir malament el blitz, qui busqui “idees”, “dades” i “missatges”, que no s’acosti a Gógol. L’espantós treball d’aprendre rus per llegir-lo no es veurà retribuït amb aquesta classe de diner en efectiu. Que no s’hi acosti, que no s’hi acosti. Gógol no té res a dir-li. Prohibit creuar les vies. Alta tensió. Tancat per temps indefinit. Eviteu-ho, abstingueu-vos, enrere. M’agradaria tenir a mà una llista completa de totes les prohibicions, vetos i amenaces possibles. Tampoc no caldrà, perquè certament el lector no apte no arribarà mai fins aquí. Però sí dono la benvinguda als lectors aptes, als meus germans, els meus dobles. El meu germà està tocant l’orgue. La meva germana està llegint. Ella és la meva tia. La primera cosa serà aprendre l’alfabet, les labials, les linguals, les dentals, les lletres que brunzeixen, l’abellot i el borinot, i la mosca tse-tse. Una de les vocals els farà dir “¡Aeg!”. Se sentiran mentalment entumits i masegats després de la seva primera declinació de pronoms personals. Però jo no veig una altra manera d’arribar a Gógol (ni a cap altre escriptor rus, de fet). La seva obra, com tots els grans assoliments literaris, és un fenomen del llenguatge. no de les idees. “Gó-gol”, no “Go-gól”. La ela final és una ela tova, semi-dissolta, que no existeix en anglès. No es pot aspirar a comprendre un autor si ni tan sols se sap pronunciar el seu nom.”
Vladimir Nabokov, Lectures on Russian Literature, pàgina 44.
La 
senzilla ment 